Guia per a la caracterització de la innovació pública

Una de les actuacions que impulsa InnoGent, en el marc de la gestió de la innovació, és l’adaptació dels conceptes d’innovació empresarial del Manual d’Oslo a la naturalesa i dinàmica de les organitzacions públiques.

La finalitat d’aquesta actuació és caracteritzar la innovació de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, superant les dificultats inicials que comporta el fet que el Manual d’Oslo no estigui adaptat a la realitat de les administracions públiques com a actors d’innovació, i un dels objectius inicials és  elaborar  una guia específica per a la detecció d’activitats innovadores a les administracions públiques, que compleixi amb el marc de referència conceptual i amb els requeriments de les guies/normes genèriques sobre innovació.

Iniciem doncs amb aquest apunt al blog, una sèrie de tres articles en què es desenvoluparà l’estat d’aquesta actuació:

  • En aquest primer apunt, s’exposen els conceptes  que formen part intrínseca de la innovació i per tant, són el mínim comú denominador a aplicar tant quan s’analitza la innovació privada com la pública, extrets fonamentalment del Manual d’Oslo i de les normes esmentades
  • En un proper apunt farem un resum de la bibliografia específica sobre innovació al sector públic, centrat en les diferents definicions d’innovació, les diferents tipologies descrites i els diferents nivells o graus.
  • Tancarem aquesta sèrie d’apunts, estudiant  els trets fonamentals de la seva avaluació.

Actualment és difícil trobar guies i manuals en els que s’estandarditzi la caracterització, la mesura i l’avaluació de la innovació al sector públic. El Manual d’Oslo, referent en l’entorn de l’OCDE en aquesta matèria, és una guia per identificar i mesurar les activitats innovadores, però molt enfocat al sector empresarial.  Així des del propi manual s’afirma: “hi ha molt treball per fer en l’examen de la innovació i en el desenvolupament d’un marc per a la recollida de dades de la innovació en el sector públic, i aquest treball podria ser objecte d’un altre manual”. Aquesta afirmació està relacionada amb el fet que les realitats d’ambdós sectors (privat i públic), no són sempre equiparables. Pel que fa a les normes sobre innovació, no n’hi ha encara  cap d’específica per a la innovació pública.

En el marc del projecte InnoGent ens hem posat a treballar per cobrir aquest buit, amb la constitució d’un grup de treball (format per persones de diferents departaments, tots ells directament implicats en temes de recerca i/o d’innovació), per elaborar una guia que faciliti l’estandardització de les dades que es recullen sobre innovació pública de Catalunya, la caracterització d’aquesta i la seva avaluació. Tot i que estem encara en procés de redacció des  d’InnoGent  hem considerat apropiat fer ja un resum dels conceptes més rellevants que es manegen quan es parla d’innovació.

El principals punts a cobrir per la guia són els següents:  criteris d’identificació d’activitats innovadores, pautes per a la caracterització d’aquestes, mesures i costos i finalment, tot una capítol dedicat a la seva avaluació. El que no cobreix la guia és la part de facilitadors d’ecosistemes d’innovació ni  la de processos de gestió de la innovació en un organització, que s’estudien en una  línia d’actuació específica, en aquest mateix projecte InnoGent,  la del Canal Innovació, a partir de la prova pilot a Generalitat – Girona amb el projecte GirInnova.

En aquesta sèrie d’apunts que avui iniciem, us presentarem els aspectes més rellevants de la bibliografia consultada sobre innovació pública, amb la intenció de començar a difondre informació útil per a detectar i seleccionar activitats innovadores dins la organització, amb uns criteris més homogenis.

En primer lloc s’exposen els conceptes  que formen part intrínseca de la innovació i per tant, són el mínim comú denominador a aplicar tant quan s’analitza la innovació privada com la pública, extrets fonamentalment del Manual d’Oslo i de les normes esmentades.

a) Conceptes generals

Innovació: introducció d’un nou, o significativament millorat, producte (bé o servei), d’un procés, d’un nou mètode de comercialització  o d’un nou mètode organitzatiu, en les pràctiques internes de l’entitat, l’organització del lloc de treball o les relacions exteriors..

Abast de la novetat: els productes, els processos, dels mètodes etc. que les empreses són les primeres en desenvolupar i aquelles que han adoptat d’altres empreses. Pot ser una novetat  a nivell mundial, o només pell mercat/sector o només per a l’empresa. En els tres cassos es  considera que hi ha innovació, però evidentment en diferent grau i repercussió.

La condició per  poder considerar la novetat o millora significativa com una innovació és que hagi estat  introduïda. Segons el Manual d’Oslo, les innovacions no necessiten haver estat un èxit comercial, poden haver estat introduïdes i haver fracassat. Ara bé, l’èxit és un factor clau, ja que normalment l’objecte de la promoció de la innovació és la millora de la situació de partida. És cert que del fracàs també s’aprèn però per escalar una innovació fruit d’un programa pilot, per exemple, es requerirà que hagi estat un èxit.

Activitat d’innovació

Les activitats d’innovació es corresponen amb totes les actuacions/operacions científiques, tecnològiques, organitzatives, financeres i comercials que condueixen efectivament, o tenen per objecte conduir, a la introducció d’innovacions. Algunes d’aquestes activitats són innovadores en si mateixes, d’altres no són noves però si  necessàries per a la introducció de la innovació.

Empresa/organització amb activitats innovadores

Una organització amb activitats innovadores és aquella que desenvolupa activitats d’innovació durant el període analitzat en l’enquesta, incloent a les empreses amb innovacions en curs i innovacions avortades.

Introducció d’una innovació i èxit no sempre van junts

Per a una organització, durant un període donat, les activitats d’innovació poden ser de tres classes:

– Aconseguides, ja que van aconseguir la introducció d’una innovació (encara que la innovació no ha d’haver estat un èxit comercial).

– En curs de desenvolupament, i que no han assolit encara la fase d’introducció

– Abandonades , aquelles que han estat cancel·lades abans de la seva introducció. abans de la introducció de la innovació.

Al Manual d’Oslo es presenten dos tipus d’aproximacions pel que fa al càlcul dels costos d’innovació d’una organització: l’enfocament subjecte i l’enfocament objecte. En el segon es calcula la despesa total en les activitats d’innovació introduïdes al mercat o sector, durant un determinat període, i exclou les despeses dels projectes d’innovació que han estat abandonats i els que estan en curs. En el primer s’inclouen totes en el càlcul. El Manual d’Oslo recomana l’aproximació “subjecte” quan la intenció és calcular la despesa en innovació d’una organització, la qual cosa no vol dir que en les enquestes d’innovació que contesten les organitzacions no hi hagi un camp que informi de l’èxit, impacte etc. de l’activitat que es reporta. Aquests aspectes són crucials per estudiar l’eficàcia i eficiència de les polítiques d’innovació internes d’una organització.

Fins aquí els conceptes exposats extrets del Manual d’Oslo i de les Normes d’innovació, són  aplicables a la innovació pública, només canviant el terme que fa referència a l’organització que innova, és a dir, empresa per  administració i ens públic.

Alba Puigdomènech Cantó
Anna Tarrach Colls

3 thoughts on “Guia per a la caracterització de la innovació pública

  1. Qui hagi llegit aquesta article en la versió d’ahir trobarà avui algun canvi, en aquets cas, millora!. Recordem que no tots els canvis suposen millora!!, us en faig cinc cèntims:
    Quan el vàrem publicar ahir ja intuíem que el tema de “l’èxit“ que apareix a l’article podria portar i “aportar” discussió interessant. Així va ser, i hem decidit afegir-hi avui unes ratlles per precisar millor la relació entre innovació i ”èxit”. Són les que trobareu a:
    -Paràgraf “la condició…”, en el que hi hem afegit: “Ara bé, l’èxit és un factor clau…”.
    -Apartat “introducció d’una innovació i èxit no sempre van junts”: l’hem completat amb les dues aproximacions que descriu el Manual d’Oslo: l’enfocament subjecte i l’enfocament objecte”.
    Seran benvinguts nous comentaris!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s